Volem fer un album de fotos pero... la nostàlgia es punyetera

Després de la lectura del meu darrer comentari "Hotel Octubre Rojo", la Montse m'ha enviat el següent missatge:

Joanet,

No et facis mala sang. El passat només és per a prendre bona nota dels errors i prou: Mirada al front i amb l'optimisme per la història... "que no estamos tan mal", remedant la frase d'un convergent de pro, en Laporta. Què vols? ja he perdut el sectarisme en aquest dur camí.

També cal valorar el que de bo va aportar la revolució, i no varen ser poques coses... entre elles l'accés a la salut, amb el consegüent augment de l'esperança de vida, l'entrada massiva a les universitats dels fills de la classe obrera, etc... O és què l'Estat del Benestar no va ser-ne una conseqüència a tota Europa?

En fí, disfruteu del viatge amb optimisme i la feina ben feta, que també l'hagué. Marx dixit: "Hic Rodus, hic salta". El vell talp tornà a eixir... ja ho esta fent a molts racons del Món.

Un petonet ben fort per a la Mercedes i en Joanet,

Montse"

Resposta:

No Montse, no és que miri el tema de la caiguda del socialisme anomenat (de forma inconscientement sacàrstica) "real", com la dona de Lot. Ja ho saps: jo no em vaig quedar mirant enrera i no em vaig convertir en uan estàtua de sal.

El que passa és que viatjar per aquí 18 anys després de la caiguda d'allò, contemplar com ha canviat la vida de la gent, en alguns temes per a millorar, en d'altres per a empitjorar, no pot menys que produir efectes en el meu cervell: records, vivències, elements situats sempre dins de la subjectivitat i de l'emoció...

Aquest blog és un quadern de notes, una mica caòtic, a "bote pronto", per això a cops surt una mica nostàlgic, a cops una mica massa reflexiu.

Voliem fer un albun de fotos i ens està sortint una altra cosa.

Però estic totalment d'acord: s'ha de mirar endavant. Mirarem de corregir el tret.

Un petó ben fort, guapa

Joanet

Hotel Octubre Roig

La nostàlgia ja no és que era (I)

Venir a Moscou vint-i-u- cinc i vint-i-tres anys ens havia de produir un atac de nostàlgia. Quan escric aquestes línies em venen al cap una pila de contrafàctics i d’ucrònies. Si hagués passat això... o allò... o el de més enllà... Si no hagués passat allò altre...Potser ara tindríem un socialisme democràtic... Potser... No es tracta ara de lamentar el passat. “Lo pasado, pasado está”.

Es tracta de donar una espai a la nostàlgia i al record d’episodis de la nostra vida anterior.

Deia Simone Signoret que ni tan sols la nostàlgia és allò que era. Havíem de peregrinar als nostres llocs de les nostres estances anteriors a Moscou. I hi hem anat.

Hem passat per l’hotel Octubre Roig. Avui Hotel President. Un hotel monumental d’unes dotze plantes. A gran luxe. L’habitació més barata costa actualment 14.500 rubles la nit. La més cara, 56.000. Mirant la plana web (http://www.president-hotel.net/president/?lang=Eng), sembla que pertany a una cadena d’hotels dependents del Department of Affairs of the President of the Russian Federation. Si no estic enganyat es tracta d’una empresa estatal de gran d’hotels de gran luxe per a us de la nova l’oligarquia: classe política i empresarial.

Una de les sales de reunions quina foto he extret de la actual plana web de l’hotel em crida l’atenció. Hi vaig assistir en el meu primer viatge ( crec recordar que en 1984) a una reunió de directors de premsa comunista de tot el món. Hem sembla recordar que el director de Pravda Victor Afanasiev, dirigía la reunió.

En els meus cinc viatges, tots oficials i amb una agenda que no em va permetre mai de veure el carrer, durant els anys vuitanta, vaig estar allotjat quatre vegades en aquest hotel. La clientela eren membres del CC del PCUS, personal polític o empresarial de les repúbliques, membres de partits comunistes del món com jo que venien a Moscou a fer treball polític. A mi particularment l’hotel em semblava una exageració, però mai vaig replantejar-me la qüestió. Tenia d’altres prioritats en les meves vingudes a la URSS i podia trobar justificació a aquest luxe amb la idea de que la diferència de rendes anava d’u a vint ( això em deien) mentre que en el capitalisme la diferencia és abismal.

Vista actual d'una habitació.

L’hotel estava i està rodejat per una tanca imponent. Travessada sols pels cotxes oficials de llavors i pels cotxes autoritzats, ara i avui. Llavors només hi accedia la gent proveïda d’un propus. Ignoro si ara cal un propus per a entrar-hi. Però les tarifes son quelcom molt més que un propus. La tarifa naturalitza les diferències abismals de classe, mentre que el propus converteix en quelcom artificial i, àdhuc insultant, una diferència que tenia més de simbòlica que de real. Però el símbol pot ser més poderós que el diner.

Segons una expressió de la llavors corresponsal de El Pais a Moscou, Pilar Bonet, la població de Moscou havia rebatejat l’hotel. L’anomenava “Hotel Moltes Gràcies”, per que segons ella, els hostes a l’hora de pagar sols havien de dir: spasivo bolshoy. A mi, el comentari de la Bonet em va ferir. Però no puc evitar de reconèixer que sempre vaig el mateix: spasivo bolshoy, en marxar.

No sé si la població de Moscou feia servir l’expressió que la Bonet posava en la seva boca. De ser veritat, el sarcasme popular era mostra d’una desafecció profunda i desesperançada.

L'Hotel Octubre Roig vist des de el riu, prop del parc Gorki i de la nova Galeria Tetriakov

Riazanov, Coupé de l'Oise, Babeuf , Carlos i jo a l'Arxiu Estatal Rus d'Història Social i Política

L'equip de recerca al RGASPI: Carles i Joan.

Dilluns, 20 de juliol,

Com sabeu, una part del meu viatge a Moscou inclou uns dies de treball d’arxiu a l’antic Arxiu de l’Institut de Marxisme-Leninisme del CC del PCUS. El capítol cinquè de la meva tesi sobre Jacques-Michel Coupé ( dit de l’Oise), diputat convencional francès, capellà i jacobí ( 1737-1808), inclou les seves relacions amb Babeuf, el fundador del comunisme modern, vull dir el comunisme no utòpic, no lligat a les masses populars i vinculat a l’acció revolucionària.

L’arxiu més complet sobre Babeuf es troba a l’antic Institut de Marxisme-Leninisme. Fou producte d’una política de la Rússia revolucionària de compres d’arxius personals i institucionals de persones i organitzacions vinculades al moviment obrer i socialista internacional. Les compres varen ser dutes a terme per gent com David Riázanov (1870-1938), que en 1938 fou condemnat a mort i executat com tants vells bolxevics. Els immensos fons de l’antic IML es deuen a la seva iniciativa i recolzament que rebé de Lenin. Actualment l’IML es diu Arxiu Estatal Rus d’història política i social. Enllaç a la plana del RGASPI: http://www.rgaspi.ru/.

Us poso tres referències a Riazanov:

Wickipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/David_Riazanov

Mosca Cojonera: http://fliegecojonera.blogspot.com/2006/09/riazanov-editor-de-marx-disidente-rojo.html

CEIP León Trotsky:

http://www.ceip.org.ar/escritos/Libro2/html/T02V137.htm#_ftnref1

Un cop explicat qui era el fundador de l'Institut, que per cert no se'l menciona en cap moment en el RGASPI, continuo amb la narració de les nostres recerques.

Gràcies a l’amic Carles he pogut acreditar-me. Ja tinc el “propus”. També gràcies amb ell he pogut fer el buidat dels arxius que m’interessen. Lògicament els catàlegs estan en rus i si no fora per en Carles, el capítol cinquè de la meva tesis, no existiría. En Carles ja m’havia aconseguit gairebé tota la correspondència entre Babeuf i Coupé. Ara tracto d’ aconseguir informació extra sobre les relacions entre ambdós revolucionaris.

La gestió de l’Arxiu és molt complicada per a un no-rus. Tot plegat és bastant difícil. L’acreditació ha requerit un tràmit d’una hora i quart. Les funcionàries ho escriuen tot a mà encara que hi han uns ordinadors, naturalment apagats. Una de les tres funcionàries és simpàtica i gairebé empàtica. Les altres dos, francament, no. Encara que sosté en Carles que el dilluns estaven de bon humor. Cal un cert apropament a la psicologia russa per poder apreciar aquests matisos. Jo només vaig veure somriure a una d’elles.

La funcionària manaire li ha preguntat a en Carles,què faig fent la candidatski disertatzie tenint 56 anys. Uff!

Els horaris del RGASPI son impossibles. Només tres dies per setmana ( dilluns, dimecres i divendres) i en horaris saltejats. Això ensorra una mica el meu pla de treball que comptava amb cinc dies. Però, què hi farem!

Les plantetes viuen en l’ambient de l’arxiu mostren que, malgrat tot les nostres funcionàries desen un cor de dona entre els plecs i replecs de la seva grisa i burocràtica existència. Jo, al menys vull pensar-ho així.

Després de dues hores de dur treball amb el catàleg hem pogut demanar la consulta de nombrosos documents. Però hauré de tornar el dimecres per a consultar-los. Uff i re-uff!!!

Dimecres 22 de juliol

Avui el treball ha estat bo al RGASPI. He trobat setze arxius interessants i encara em queda el divendres per a veure la resta del que he demanat. La gestió a l’entrar ha sigut relativament ràpida: uns quinze o vint minuts. Al sortir, la gestió de demanar fotografies i de restituir els arxius, ha comportat gairebé tres quarts d’hora. Les fotocòpies triguen a lliurar-les I son més cares com més urgència tens. Total, que les fotografies encarregades ara trigaran a entregar-les uns dos mesos, vacances incloses. Encara em queden un o dos dies de treball. Tot plegat força, força bé.

Repeteixo el capítol cinquè de la meva tesi no existiría sense l'ajut tenaç, tècnicament ben format i lliurat totalment a la feina d'en Carles.

Un darrer detall. Sota una escala observem una sèrie de bustos i escultures desmuntades i desades, tot esperant un altre destí definitiu: serà l’abocador de la història? M’agrada creure que es tracta de quelcom conjuntural.

Potser m’estalviaria algunes cabòries si la meva iconoclàstica fora conseqüent. Però que hi voleu, em van parir així.

Podeu trobar la mateixa visita explicada pel colega José F. Mota en un altre blog:

http://mobilsbid.blogspot.com/2009/07/des-de-russia-amb-amor.html

en dona una visió encara més pessimista que jo del RGASPI.

Galeria Tetriakov

El diumenge 20 de juliol, vàrem estar a la galeria Tetriakov, veient pintura rusa des de el segle XVIII fins a finals del XIX, inici del XX. Guapo, però esgotador.

A mi em va impressionar força el quadre “Celebració del compromís matrimonial”, de Shibanov, pintat en 1789. La guia sonora del Museu diu que la núvia s’exposa davant les dues famílies amb les seves millors gales. Que fa allò que es fa en fotografia “posar” ( com es diu en català?). Això em recorda que en Carles sosté que ninguna russa s’esposa a l’objectiu de la càmera sense “posar”. Si ho observem és absolutament veritat. Totes “posen”.

Si ajuntem tot això amb les observacions d’en Carles sobre demografia i sobre l’ànsia de les ruses per a casar-se ben aviat, podem arribar potser a la conclusió que aquesta dèria de “posar”, aquesta dèria de cuidar la imatge per part de les russes ve de lluny.

També m’ha agradat el retrat de l’Il·lustrat Demidov, pintat per Levitsky D.G. en 1773.

Podem observar el vestit no ritual del riquíssim Demidov, que es retratat en roba domèstica, dedicat al jardí, el culte burgés i per tant, limitat a la natura, la seva afecció per alliberar el poble de la pesada càrrega de misèria: l’edifici que hi ha al fons és un asil per a pobres finançat pel paio que surt a la foto. El pobres, com sempre no hi eren a l’hora del retrat.

On es poden apreciar les virtuts i les limitacions de la Il·lustració burguesa a Rúsia, és en aquesta percepció de la monarca absoluta però il·lustrada Catalina II, pintada també per Levitsky. Catalina és retratada com a legisladora i executora de la llei, cremant roselles ( “adormidera”) en el altar de Themis. El quadre de passada fa un petita referència al paper de Catalina en l’impuls del comerç i la navegació. La guia sonora del museu explica que cremar adormidera a Themis significa que la llei fa més fàcil, més tranquil·la, menys dolorosa la vida en societat. Fixeu-vos el monarca absolut com a legislador i garant de la llei. Què lluny estava aquesta Il·lustració del poble sobirà!

Primer dia, primeres impressions

Ahir vàrem arribar.

Pel moment, només unes fotos de la Plaça Roja.

El nostre hoste, en Carles, ens ha dut a la Plaça Roja. Visita de primer dia. Les seves condicions de guia turístic són com el bon vi: han millorat, partint d’una base excel·lent. De la seva amabilitat i bondat no cal que us en parli. Oi?

Vivim a casa d'en Carles. Un bloc de pisos de l’època Kruschef quin exterior i parts comunes està força deteriorat. Els pisos eren de l’estat i eren administrats i mantinguts per l’estat. L’estat va donar els pisos a la gent que hi habitava després de 1991. Ara sembla regnar l’ individualisme més salvatge. Com a Sabadell: cadascú va per ell. Si recullo informació sobre això ja us en parlaré. Em sembla interessant. El pis d’en Carles, però, de dins, és espaiós, amb llum per totes bandes, simpàtic i acollidor. Com la persona que hi habita. La casa està al barri de Krasnaia Priesnia, que es va destacar en la revolució de 1905. de fet l’estació del metro està dedicada a aquests esdeveniments.

Estem a prop de l’edifici del govern, que en 1993 era l’edifici de la Duma. Aquell any hi van morir centenars de persones quan esclatà un conflicte entre poder executiu i poder legislatiu, a l’època de Ielsin. Les masses congregades a la crida del parlament foren massacrades. Existeix un monument popular, ja en mostraré les fotos un altre dia.

A part de les fotos turístiques, poso una foto al·lucinant. Davant de la porta de la Resurrecció, hi ha el quilòmetre zero. És tradicional que la gent hi tiri monedes com a la fontana de Trevi o llocs així. Doncs bé, hi ha una sèrie de velletes que es dediquen a recollir-les de seguida que cauen al terra. Una forma de redistribució de la renda ben patètica, no?

Última cosa per ara: Hi ha gent que es disfressa de personatges històrics per a que la gent els hi faci fotos: predominen els Stalins, els Lenins i, darrerament els Nicolás II.

Mireu Lenin i NicolásII segon departint entre ells amablement i compartint la propina del turista. Uf!!!

Tornem a Moscou

Estimats col·legues, familia i amics,

Athos, Porthos, Aramis, d'Artagnan tornaren a l'aventura vint anys després. Ells estàven una mica més "fondones". Però se'n van sortir.

Nosaltres, na Mercedes i en Joan, més de vint anys després... tornem a Moscou!

La darrera vegada que hi vaig estar fou allà per 1986, en el XXII Congrès. La Mercedes hi havia estat abans.

Uns dies de turisme, uns dies de treball d'arxiu ( ja us ho explicaré) i després, uns dies més a Leningrad. Na Mercedes i jo no savem dir "Sant Petersburg", se'ns "lengua la traba".

No sé si mantindrem el compromís d'escriure gaire, o de publicar fotos durant el viatge. Ho intentarem i així us tindrem informats.