Volem fer un album de fotos pero... la nostàlgia es punyetera

Després de la lectura del meu darrer comentari "Hotel Octubre Rojo", la Montse m'ha enviat el següent missatge:

Joanet,

No et facis mala sang. El passat només és per a prendre bona nota dels errors i prou: Mirada al front i amb l'optimisme per la història... "que no estamos tan mal", remedant la frase d'un convergent de pro, en Laporta. Què vols? ja he perdut el sectarisme en aquest dur camí.

També cal valorar el que de bo va aportar la revolució, i no varen ser poques coses... entre elles l'accés a la salut, amb el consegüent augment de l'esperança de vida, l'entrada massiva a les universitats dels fills de la classe obrera, etc... O és què l'Estat del Benestar no va ser-ne una conseqüència a tota Europa?

En fí, disfruteu del viatge amb optimisme i la feina ben feta, que també l'hagué. Marx dixit: "Hic Rodus, hic salta". El vell talp tornà a eixir... ja ho esta fent a molts racons del Món.

Un petonet ben fort per a la Mercedes i en Joanet,

Montse"

Resposta:

No Montse, no és que miri el tema de la caiguda del socialisme anomenat (de forma inconscientement sacàrstica) "real", com la dona de Lot. Ja ho saps: jo no em vaig quedar mirant enrera i no em vaig convertir en uan estàtua de sal.

El que passa és que viatjar per aquí 18 anys després de la caiguda d'allò, contemplar com ha canviat la vida de la gent, en alguns temes per a millorar, en d'altres per a empitjorar, no pot menys que produir efectes en el meu cervell: records, vivències, elements situats sempre dins de la subjectivitat i de l'emoció...

Aquest blog és un quadern de notes, una mica caòtic, a "bote pronto", per això a cops surt una mica nostàlgic, a cops una mica massa reflexiu.

Voliem fer un albun de fotos i ens està sortint una altra cosa.

Però estic totalment d'acord: s'ha de mirar endavant. Mirarem de corregir el tret.

Un petó ben fort, guapa

Joanet

Hotel Octubre Roig

La nostàlgia ja no és que era (I)

Venir a Moscou vint-i-u- cinc i vint-i-tres anys ens havia de produir un atac de nostàlgia. Quan escric aquestes línies em venen al cap una pila de contrafàctics i d’ucrònies. Si hagués passat això... o allò... o el de més enllà... Si no hagués passat allò altre...Potser ara tindríem un socialisme democràtic... Potser... No es tracta ara de lamentar el passat. “Lo pasado, pasado está”.

Es tracta de donar una espai a la nostàlgia i al record d’episodis de la nostra vida anterior.

Deia Simone Signoret que ni tan sols la nostàlgia és allò que era. Havíem de peregrinar als nostres llocs de les nostres estances anteriors a Moscou. I hi hem anat.

Hem passat per l’hotel Octubre Roig. Avui Hotel President. Un hotel monumental d’unes dotze plantes. A gran luxe. L’habitació més barata costa actualment 14.500 rubles la nit. La més cara, 56.000. Mirant la plana web (http://www.president-hotel.net/president/?lang=Eng), sembla que pertany a una cadena d’hotels dependents del Department of Affairs of the President of the Russian Federation. Si no estic enganyat es tracta d’una empresa estatal de gran d’hotels de gran luxe per a us de la nova l’oligarquia: classe política i empresarial.

Una de les sales de reunions quina foto he extret de la actual plana web de l’hotel em crida l’atenció. Hi vaig assistir en el meu primer viatge ( crec recordar que en 1984) a una reunió de directors de premsa comunista de tot el món. Hem sembla recordar que el director de Pravda Victor Afanasiev, dirigía la reunió.

En els meus cinc viatges, tots oficials i amb una agenda que no em va permetre mai de veure el carrer, durant els anys vuitanta, vaig estar allotjat quatre vegades en aquest hotel. La clientela eren membres del CC del PCUS, personal polític o empresarial de les repúbliques, membres de partits comunistes del món com jo que venien a Moscou a fer treball polític. A mi particularment l’hotel em semblava una exageració, però mai vaig replantejar-me la qüestió. Tenia d’altres prioritats en les meves vingudes a la URSS i podia trobar justificació a aquest luxe amb la idea de que la diferència de rendes anava d’u a vint ( això em deien) mentre que en el capitalisme la diferencia és abismal.

Vista actual d'una habitació.

L’hotel estava i està rodejat per una tanca imponent. Travessada sols pels cotxes oficials de llavors i pels cotxes autoritzats, ara i avui. Llavors només hi accedia la gent proveïda d’un propus. Ignoro si ara cal un propus per a entrar-hi. Però les tarifes son quelcom molt més que un propus. La tarifa naturalitza les diferències abismals de classe, mentre que el propus converteix en quelcom artificial i, àdhuc insultant, una diferència que tenia més de simbòlica que de real. Però el símbol pot ser més poderós que el diner.

Segons una expressió de la llavors corresponsal de El Pais a Moscou, Pilar Bonet, la població de Moscou havia rebatejat l’hotel. L’anomenava “Hotel Moltes Gràcies”, per que segons ella, els hostes a l’hora de pagar sols havien de dir: spasivo bolshoy. A mi, el comentari de la Bonet em va ferir. Però no puc evitar de reconèixer que sempre vaig el mateix: spasivo bolshoy, en marxar.

No sé si la població de Moscou feia servir l’expressió que la Bonet posava en la seva boca. De ser veritat, el sarcasme popular era mostra d’una desafecció profunda i desesperançada.

L'Hotel Octubre Roig vist des de el riu, prop del parc Gorki i de la nova Galeria Tetriakov